Diari del viatge: De Sants a Camprodon i d’allà a Primera Catalana

L'informació ha estat extreta de uesants.cat

11:30. Sortida des de la plaça de Sants.

El primer autocar sortia a les 11:30 de la Plaça de Sants. En ell viatjaven jugadors, cos tècnic i part de la junta directiva juntament amb alguns familiars i aficionats. Mentre l’expedició esperava a que arribessin els més dormilegues els companys de BTV Esports, el Roger Matamoros i el David Ferrús, ja van encendre la càmera per agafar les primeres sensacions. El president, Vicenç Pérez de Tudela tornava a repetir que si no es pujava no passaria res però afegia que a l’equip, evidentment, li sabria molt greu no aconseguir l’ascens després d’haver arribat tan lluny.
La majoria asseguraven no estar nerviosos sinó tenir ganes ja que arribés l’hora per jugar el partit i poder dir que el Sants era nou equip de Primera Catalana. Per això, però, encara faltarien moltes hores i molts nervis.
A l’autocar, ple, costava trobar lloc i tothom va haver de compartir seient. A dins, al final de tot, alguns s’entretenien jugant a cartes, liderats pel Cristian Fabregat i amb l’Iker Navarro com a convidat especial. Més endavant, uns altres com el Samu escoltaven música i feien fotos i el Marcos Hernández llegia. Sumarroca i Freixenet compartien seient, com si fossin la parella del “cava” i xerraven amb els de BTV. El Carlos Blanco es quedava sense mòbil en deixar-li al Quim Jané, fill de l’Enric. De porter a porter, perquè el Quim també s’entrena ja per ser-ho algun dia. Al costat del seu pare s’entretindria amb un videojoc de futbol que tenia instal·lat el Carlos i passaria d’encaixar gols a celebrar-los i guanyar partides.
A la part del davant de l’autocar seurien el president, els membres de la junta, i els familiars dels jugadors. Sobre les 13:30 s’arribaria al destí de l’expedició, el restaurant “La Déu” a Olot.

13:30. El dinar.

Dins el restaurant seurien en una gran taula tots els jugadors de l’equip i es prepararien pel seu menú: espaguetis blancs i bistec acompanyat d’amanida.  En una tauleta, al costat, seuria el cos tècnic i alguns altres “escollits”. Fora, a la terrassa, sota un sostre de fusta menjaria la resta de l’expedició que triaria entre els suculents plats del menú. S’uniria poc després la família Arbulu, amb Juan Pedro al capdavant que s’haurien desplaçat amb cotxe particular.
Acabats de dinar, jugadors i equip tècnic sortirien a fer un volt tranquil·lament i a escoltar les paraules del Tito Lossio en una mena de xerrada improvisada.
L’expedició tornava a pujar a l’autocar a les 16:30 amb el Camp de la Vila com a destí.

17. Camp de la Vila. Camprodon.

El trajecte de “La Déu” fins Camprodon seria ja molt més silenciós, amb els jugadors concentrats pel que vindria. Un cop al Camp de la Vila, deixarien les bosses al vestidor i començarien a escalfar sobre la gespa. Poc a poc s’aniria acostant encara més gent i arribaria el segon autocar del club, amb més família, aficionats, Resakas i altres entrenadors i jugadors de la Unió Esportiva Sants.
La majoria eren prudents com la família del Sergio Navarro que confiaven en què el partit passés ràpid i guanyés el Sants. O el pare del David Gala que ja nerviós volia que comencessin ja els últims 90 minuts. Les mares del Peque i l’Aleix assajaven el “I sants, i sants, i sants, i sants i sants!” i l’Iker Navarro es pintava la cara de verd i agafava el llapis per pintar més gent.
Entre els aficionats del Camprodon molts comentaven en broma: “Ai… segur que no voleu deixar el Navarro o el Samu a la banqueta? Sobretot el Navarro eh…! que no surti! Què voleu a canvi? (reien)”. Feia respecte el Sergio després de veure el seu encert en el partit d’anada. I també, es podia veure, però, que tot i el que s’estaven jugant els dos conjunts l’ambient al Camp de la Vila era boníssim entre totes dues aficions. La gent tenia ganes de gaudir del partit i del futbol dels equips.
Sortien els 22 a la gespa, seien els suplents a la banqueta i alguns dels no convocats pel Tito com el David Muñoz, el Marcos Hernández o el David Llauradó amb altres dels juvenils amb els que ha comptat el primer equip seien a la gespa preparats per animar. L’Alfredo de la Iglesia, el ja gairebé fotògraf oficial del Club, es preparava per tirar unes fotos que serviran per recordar un diumenge històric.

18:30 – 20:15h. El partit

De l’alegria als nervis, del patiment a l’infart i d’aquí a la glòria. Al llarg dels noranta minuts, amb aficionats al voltant de tot el camp, semblaria una lluita dialèctica entre tots els seguidors; ara animaven uns i ara uns altres. El primer gol del Sants faria saltar la banqueta i emocionar uns familiars, amics i aficionats que es pensarien per uns segons que viurien un partit tranquils. En tres minuts canviaria tot. El 2-1 favorable al Camprodon deixaria el Sants amb encara força avantatge però l’horitzó es tornaria més gris amb l’expulsió del Sergio Navarro. Crits, disgust, afició emprenyada i banqueta desconcertada, a més d’un Sergio impotent. Quedava tota la segona part i el Sants jugaria amb un menys. Al final de la primera, algunes queixes i diàleg de Tito i Fran amb el col·legiat per mirar d’entendre el per què de l’expulsió de Navarro.
Començava la segona part i fins el 87’ tothom viuria més o menys tranquil. Amb el 3-1 del Camprodon a la família santsenca se li encongiria el cor. La imatge perfecta per resumir-ho: Guillem Hernández a la banqueta. Tapant-se la cara amb la samarreta i sense voler mirar el final. Però aquest arribaria i el marcador no es mouria.


Els jugadors saltarien, s’estirarien a la gespa i mantejarien al Tito i al Sergio. El tècnic s’abraçaria amb la seva família visiblement emocionat. La Rosa, agafaria el seu fill, el Gala; el Cristian ploraria recordant el seu retorn a BTV i al Peque també li caurien les llàgrimes al costat de la seva mare, la Reyes i tothom començaria a ser ruixat pel cava Sumarroca –com no podria ser d’una altra manera-. I després? Tots sota la dutxa, no s’escaparia ningú. Música al vestidor, imatges gravades amb GoPro i la sensació que ningú volia que allò s’acabés.
21h. De Camprodon a Primera Catalana.
Abans de sortir del Camp de la Vila, l’equip faria un entrepà de llom amb formatge al bar de la instal·lació i amb l’estómac ja més ple enfilaria el camí de l’autocar. A dins, de nou, festa. Després d’uns crits dirigits al Sergio Navarro “Itxi, itxi, ixti, Navarro Pitxitxi”, a l’Alberto Sanz “sigiloso” o al Cristian Fabregat “barba roja” a més dels “Lossio! Lossio! Lossio!”; el Cristian agafaria el micro. I es podria dir que és com el Pepe Reina a la selecció espanyola de futbol. Un showman. Un per un repassaria a tots i cadascun dels jugadors de l’equip, al cos tècnic i a d’altres com el Salvador Franco per agrair-lis la feina feta pel Sants. I cadascuna de les seves presentacions estaria acompanyada dels aplaudiments i crits de tot l’equip.
Abans d’arribar, el capi, el Fran, conegut com a “dictador”, prendria la paraula per felicitar tots els jugadors i remarcar, entre riures, que l’any que ve si algú no el votava com a capità… que es preparés!
Sobre les 23:30 arribaria l’autocar a la plaça de Sants i allà, més gent de la família del Sants com l’Alfons García, el Toni Poveda, el Roger López Marcé i la seva mare, la Núria, i molts més esperarien els jugadors per fer-lis la última abraçada i donar-lis de nou l’enhorabona.
Com es va dir en algun moment del viatge esperem que això sigui l’inici d’un equip que porti molts més èxits al Sants i que el grup, format per jugadors joves, amb il·lusió i que són una pinya, pugui seguir junt molts més anys.

Felicitats!!!!