La crònica de l'Albert Postils

La informació ha estat extreta de uesants.cat

La crònica de l'Albert Postils

5 Desembre,2022    Cròniques, General, Primer Equip

El Sants es recrea en l'absurd per igualar amb el Tona (1-1)

Els de Borja López han elevat a la màxima expressió la seva identitat per sumar un punt contra l'equip osonenc. Superat en una primera part on només l'aura de Castelló l'ha protegit del cataclisme, el conjunt blanc-i-verd ha despertat quan tot semblava perdut. Després de començar el segon temps amb el gol en contra de Roquet i l'expulsió exprés d'Iván García, els santsencs s'han revelat contra els elements fins a atrapar l'empat a través del revulsiu Cuatrecases.

El Sants és el Sants. Només d'aquesta manera, encunyada per l'expresident Mariano Rajoy, sembla possible explicar el tarannà d'aquest equip. L'equip blanc-i-verd ha tornat a fer un elogi a l'absurd. I segurament aquí radiqui l'atractiu d'aquest club, en la incapacitat per entendre el que passa. El Sants, que estava naufragant contra el Tona, només va revifar després d'encaixar el primer gol i de quedar-se amb un home menys pel curtcircuit d'Iván García. Quan més gran és el sense sentit, més creix el Sants. I Cuatrecases, des de la banqueta, va igualar la comtessa amb una diana de murri per evitar el saqueig osonenc a l'Energia. El surrealisme ha de ser alguna cosa similar a això.

Si alguna cosa obsessiona a Borja López és la recerca de la constància. Aquest ingredient màgic en el futbol, també a la vida. Potser per això devia pensar que repetir alineació -fet inèdit aquesta temporada- era una bona idea. Sobretot venint d'un matí de glòria a Can Peixauet, on el Sants va atrapar la primera victòria a domicili del curs. Però fins i tot aquí arribava l'absurd.

Perquè els mateixos onze homes que van excel·lir contra la Grama, aviat es van veure superats per un Tona amb les idees clares. L'equip osonenc, que ho està bordant en la seva primera temporada històrica a Tercera Federació, va manipular el Sants com si fos la seva joguina. Amb la pilota cosida al peu, sempre trobava el camí per associar-se per dins i fer tremolar l'estructura defensiva santsenca.

Quan a l'equip blanc-i-verd se li llençava el món a sobre, no hi havia millor refugi que Castelló. Els seus guants eren casa i les seves estirades, un prodigi de l'anatomia. El jugadors del Tona bé podien assajar els xuts de les seves vides, que la frustració els esperava a la propera cantonada.

Com Maik, que va traçar una volea acadèmica per fer volar al porter santsenc, a qui es confonia amb un àngel. O com Rossell, que després d'un control prodigiós dins l'àrea, va desembeinar el canó tan a prop de la porteria que va fer incomprensible la reacció del gegant blanc-i-verd. L'absurd també era això.

Però no tot van ser desventures pel Sants en el primer temps. L'equip blanc-i-verd, que s'alimenta com ningú d'episodis aïllats, com si la música del partit li entrés per una orella i li sortís per l'altra, va trobar en una jugada puntual la seva millor ocasió. Franco va fer un joc de mans a Sebas i, després d'enganyar-lo, va assistir a un Caresia que arribava desbocat des de segona línia. L'extrem, que havia posat l'interior per assegurar, va veure com el travesser repel·lia el seu acte de prudència.

Només quan el primer acte es desmaiava, el Sants va interrompre la seva letargia. Amb més determinació, va collar al Tona com si el partit només durés 45 minuts. Va rondar el camí del gol en una jugada de pissarra. Els santsencs van muntar un trenet dins l'àrea que va servir com a esquer perquè Sergio Paz, sol com un mussol, remetés de cap al segon pal. Només els reflexes d'un defensor del Tona sota pals el van separar de la glòria.

Un gol i una expulsió, l'avantsala pintoresca de la reacció santsenca

Aleshores no ho sabia, però el destí tenia reservat a Cuatrecases una sorpresa d'allò més agradable. El menut migcampista del Sants va entrar en la represa per un Ubón sense guspira i amb la missió de vigilar els passadissos interiors pels que desfilaven els visitants. Però resulta que el Cuatrecases i el Sants, amb el que van haver de lidiar en realitat, va ser amb la demolició de tot un edifici.

Qui va fer col·locar els explosius va ser Roquet. L'ariet del Tona, un autèntic corcó amb el seu joc d'esquenes i la seva tècnica privilegiada, va aconseguir el que semblava una utopia: batre a Castelló. Després de controlar una pilota amb el pit, la va deixar botar per acabar colpejant-la amb la mescla de força i col·locació exacte per enfilar cap a porteria.

I qui va fer esclatar els explosius va ser Iván García. El migcampista blanc-i-verd, temperamental per naturalesa, ja va donar la primera senyal d'alerta amb una groga al 46' innecessària per una falta i la protesta posterior a la zona del córner rival. El deliri es va culminar quan va perdre una pilota i, veient com José Alberto es dirigia cap a porteria, el va estirar de la samarreta com un xiclet al 57'. Iván García, que ja se sabia condemnat en un temps rècord, va agafar el camí cap a vestidors abans que l'àrbitre el pintés de vermell.

El fantasma del dia del Girona B va manifestar la seva presència a l'Energia. I el Sants, veient com les tenebres el consumien, va trobar l'escapatòria dins seu. En la seva identitat. En el com pitjor, millor. Amb tots els registres en contra, als blanc-i-verds se'ls va dibuixar el paisatge idíl·lic per encetar la remuntada.

El Tona, ignorant de la condició del Sants, es va deixar anar. I el santsencs, de forma misteriosa, van començar a circular la pilota com no havien fet abans. Amb l'entrada d'Hicham Benamar, a l'estil Robinson Crusoe, i la d'Iván Tébar, que va jugar per davant de Granero a l'esquerra, el Sants va construir un bloc d'amor propi. I l'absurd es va culminar.

A Hicham Benamar se li van fondre els ploms en una jugada que demanava carregar la cama amb diligència. Però l'ex de la Montañesa, conscient que havia perdut la batalla però no la guerra, va lluitar la pilota amb el defensa fins que va aparèixer per allà Cuatrecases. Ningú va detectar la seva epifania i l'ex del Girona B, en un gir de turmell envejable, va fulminar Blanquera amb un remat al primer pal. La celebració, com tantes altres vegades, oscil·lava entre la joia i la incredulitat.

Una incredulitat compartida amb el Tona, que no se'n sabia a venir. Els de Ricard Farrés, que encara s'estaven fregant els ulls, van ser incapaços de reaccionar. Menys encara quan el partit es va interrompre llargament en el crepuscle per un trompada de Dídac en una sortida temerària de Castelló. Al jugador visitant, que després de l'ensurt va seguir sobre la gespa, el va haver de recollir una ambulància una estona després que s'acabés el partit.

El Sants, que en sentir el xiulet final no sabia si veure el got mig ple o mig buit, devia pensar que en l'absurd no s'hi viu tan malament.

Una crònica d'Albert Postils i fotos de Thewhiteflash

SANTS: Castelló; Cura, Alex Ruiz, Sergio Paz, Granero (Dani Jodar, 87'); Cadena, Gabaldón; Caresia (Hicham Benamar, 67'), Iván García, Ubón (Cuatrecases, 46'); i Franco (Iván Tébar, 75').

TONA: Blanquera; José Alberto (Poveda, 84'), Lluc, Sebas, Ferri; Maik, Nil Salarich; Juvi, Rossell (Dídac, 75'), Gaitán (Casca, 67'); i Roquet.

GOLS: 0-1 (Roquet, 50'), 1-1 (Cuatrecases, 75').

ÀRBITRE: Rubén Mancera Antón (Maresme). Ha expulsat amb doble groga al local Iván García (min. 57) i ha amonestat als locals Granero i Cadena i als visitants Casca, Dídac i Sebas.